Cos i deliri

Peculiar escriptora vinculada al grup d’André Breton, Joyce Mansour (Bowden, 1928-París, 1986) es mostra en la seva escriptura visiblement obsedida pel cos, la malaltia i l’angoixa vital. La seva producció literària, tret d’alguns poemes en anglès, va ser escrita en francès, la seva llengua d’adopció. Els seus llibres són mostres de col·laboració amb els artistes plàstics del moment, com Wilfredo Lam o Matta. La seva escriptura agosarada, impossible de classificar, ha fet d’ella això que en diem “una escriptora de culte” i, precisament per aquesta faceta trencadora no ha tingut, esperablement, el reconeixement que probablement mereixia. A aquesta creació d’estil que caracteritza la literatura de Mansour i que esdevé exigent en demanar del lector la immersió en una barreja de fragments, gèneres i imatges que salten del lirisme a l’escatologia més rude, hem d’afegir l’escassa -per no dir nul·la- visibilitat de les dones artistes ja tan coneguda i, avui en dia, afortunadament reivindicada.

La lectura d’“Islas flotantes” és arriscada, demana del lector la fugida del sentit i del límits del somni, el cos i la referencialitat. En la línia dels clàssics llibres surrealistes com Nadja, L’amour fou i Thomas l’Obscur –tot i que el seu autor ben bé s’ha mogut gairebé sempre en els marges dels grups literaris i culturals- que surten del doll violent de la literatura d’Isidore Ducasse i Stéphane Mallarmé, aquest és un llibre de malaltia i d’hospital, i una qüestió que tracta, al meu parer, amb molta destresa, és l’efecte que produeix el microcosmos hospitalari sobre la percepció de l’espai i la realitat. Aquest és un llibre delirant. La protagonista visita el seu pare malalt a l’hospital; tanmateix, això és ben bé irrellevant si ens fixem en el que ve a continuació, que és l’internament real o somniat o delirat o pensat de la pròpia protagonista i de com les manifestacions del cos s’ensenyoreixen absolutament de es distintes vies de percepció.

El cos sense òrgans, imatge encunyada per Gilles Deleuze i Félix Guattari és el fons i la forma d’aquest llibre: el cos com a unitat deixa de tenir sentit, i és el símptoma com a manifestació de l’horror i l’excrescència del cos malalt, i de realment a quin engany estem sotmesos en creure que el cos és un silenci o una màquina obedient. L’escriptura de Mansour connecta amb la de Maurice Blanchot en Thomas l’Obscur pel que fa a les ressonàncies que té en la psique i el cos tot allò que ocorre a fora. El cos arrossegant-se pel món, en aquest cas pel símptoma. És per això que les pulsions libidinals, les fantasies de la ment malalta, el dolor i tot de manifestacions corporals i de funcionament del món hospitalari s’engranen com una maquinària boja que violenta el subjecte al límit del seu psiquisme, amb una dinàmica d’escriptura que causa d’efecte d’una paranoia que, al meu entendre, no està en tan allunyada d’allò que realment pot experimentar algú qualsevol sotmés a circumstàncies vitals semblants.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s