Avui, per fi, ser capaç de fer una altra lectura de Chantal Maillard, ara ja l’última, amb el llibre acabat i deixat al lloc dels llegits i pendents d’una nova disposició als prestatges. Avui, després de tres mesos, poc més o menys –més que menys-, he acabat La mujer de pie. La seva intensitat trasbalsa. Més que intensitat: incisió. Obre tantes fractures que no sóc capaç d’entendre com després les encola i en fa ventall, collage. Diu, entre tantíssimes altres coses disperses en les tres-centes pàgines de fils, imatges, cossos ferits i silencis, que l’escriptura poètica és una manera de propiciar la descàrrega: s’obre l’esquerda i hi inaugura certa pau en aquesta inconclusió –hi ha tant a dir sobre açò del concloure, que magnetitza. Ens desvivim pel fragment, per l’escassesa, per la necessitat de ser brutals i agònics-. El tema de la impossibilitat de concloure em fa tornar a un altre llibre que llegia alhora –mai acabar del tot una sola cosa: les lectures es nodreixen d’altres lectures, sobretot quan hi ha correspondències que s’imanten fermament i és inevitable establir-hi un diàleg-, Variaciones sobre el naufragio: acerca de lo imposible del concluir, de Miguel Ángel Ortiz. En aquest llibre, l’autor imbrica amb elegància i estil una gran quantitat de lectures referents a la visió de l’obra d’art des del punt de partida, des del pensament previ, des del present creatiu i, posteriorment o anterior, des de la memòria, el record de l’obra, el desig de l’obra, la idea inicial de l’obra que mai no podrà materialitzar-se segons els patrons del pensament. És interessant la qüestió de l’acabament. Sembla ser que som més autèntics –no sé si aquesta és la paraula correcta, per la càrrega d’absolut- en la transició, en el procés de plantejar l’obra d’art, més que no pas en el producte final. Per això, la impossibilitat d’acabar-la: la insatisfacció és la idiosincràsia d’allò ultimat. Esdevenim esclaus d’un producte que mai no seria com l’arquetipus imaginari i que, a més a més, ja ens ha deixat de pertànyer. Molts diuen, per tant, que s’escriu més en el silenci que en el procés de l’escriptura. Per a Maurice Blanchot, l’escriptura ideal és la del desastre: retirar-se de l’escriptura, estendre la parla i, finalment, el silenci com a únic espai de creació possible. Que l’escriptura no puga tindre lloc si no és en aquest espai. El parèntesi, el blanc.
El llibre de Chantal tracta de buits, d’aquest fragmentar-se les veus, els blancs, el jo i els centres. Ella ha conegut les esquerdes que ha d’obrir forçosament la poesia. Aquest llibre tracta de la desviació, de com hi ha mirades que excaven l’abisme i l’ofereixen a les mans –com la flor de Vicente Huidobro-, de com el temps és una pèrdua i de com ha obsedit fins al moll de l’os a la cultura occidental. Ara ací, tracte, com ella, de fer recompte de les peces d’una cosmologia ampla, com la d’un cos amb totes les dimensions humanes: el dolor i la bellesa, la ferida i la curació.
(Diu: La ment: fils. Imatges. Trajectes. Trajectòries)
Res no té principi ni final. No poder començar a pensar des de la tabula rasa. És un engany. En la repetició és que es genera el pensament, ens diu Deleuze. I sí, aquella idea indivisible, irrepetible i isolada no permet més que el joc de la contemplació: passivitat, estancament. No fer res. Admirar, deïficar. Venim determinats per l’Altre. Sartre: el jo és el resultat de la reflexió –de reflectir- de la consciència en el món. En les coses. Aquesta fenomenologia ens té captius: qui de qui és el posseït? Fils, teranyines. No poder pensar més que en el trajecte, en el moviment. Tanmateix, com fer que la poesia no siga un bassal –basalt- de passivitat? Ens pertorba l’equilibri entre durar i descansar del trajecte: si ens aturem, el temps es distancia. Entrar en el tedi de pensar el temps, de pensar la finitud, allò que ens deixarà sempre enrere.
(Diu: estar al lloc on ens correspon)
Amb la paraula, impossible. S’ha de prendre distància per poder-la elaborar. L’experiència immediata és el col·lapse: massa visió per a ésser llenguatge. El lloc que ens correspon: la distància de la paraula que ha de prendre cos: alquímia del pensament, combatre la desmemòria. La desmemòria. Que no l’oblit. L’oblit és una altra jugada. Partim de la despossessió en possessió del no-res d’una certa innocència de llum i de blancor. Però ací, la memòria: saber-ho cruament, no poder deixar de costat la consciència. A més distància, més consciència i més llenguatge. El cos ho té clar: somatitza, es fereix. Només voldríem desgranar la memòria fins que quede el pòsit del record amable. Intentar-ho, almenys. No sofrir: la passió és l’aberració de l’experiència estètica: ens mou irremeiablement a la tragèdia perquè la imatge és massa forta. Desgranar la memòria i fer del record paraula, això sap fer el pensament: falsejar els termes i els valors. On ens correspon: caminant, només caminant perquè se’ns ha fet massa tard.
Ja ho escriurem després.
(Diu: admire els cossos sans que no saben el miracle que és estar sencer)
La patologia. De nou la patologia. Què és la patologia sinó un concepte estadístic? Imre Kertész ho conta al seu dietari: amb un conegut biòleg, parlen sobre el càncer. L’amic ho explica amb senzillesa: no és horrible el fet de la mutació cel·lular que comporta la producció del procés neoplàsic. És l’evolució natural de les cèl·lules: de vegades, els mecanismes fallen. El cos no té consciència del bé i del mal. No té consciència del dolor. No es veu des de fora i, per tant, ignora la casa, ignora la mort de l’herència judeocristiana, ignora que la família ens trobarà a faltar. El procés continu i, un cop assumida la jugada concreta de l’atzar encasellada en un espai i un temps, continuar-la amb determinació fins al final. O fins l’entrada d’alguna nova peça que canvie aquesta circumstància. Tanmateix, el miracle de no saber-se ferit, de no existir alguna cosa que, de manera sigil·losa, invisible, ens escindeix. La llum de saber-se sencers. La por de no saber. La incertesa. Sempre la incertesa: diafragma incansable.
(Diu: massa exilis)
La línia que ens marca l’abisme. Hi ha la possibilitat de fer-se enrere, sí. Però això no ens estira. L’impasse i la porta entreoberta tenen la veu curulla d’esperança, de vols i de tatuatges. L’exili de cadascú: quina estranya massa formem que es diu comunitat, país, grup, nació? On estem? On el centre? On la llum? Fils ens uneixen. Febres ens revolten. Les veus es cansen d’esperar i han de vibrar amb les partícules de l’aire. Ja hem tingut massa exilis. Com no quedar fregant-nos amb el món quiets enmig del carrer, però alhora, no perdre la possibilitat de poder-nos aparaular? Com conjugar l’endemig, el centre, la corda fluixa? No voler estar fora, però no tindre seguretat. No tindre una paret on recolzar l’esquena. El buit s’obre, ansiós, antropòfag. El seu ventre és massa aspre i ens hi estem llançant de cap amb la indecisió. Però no sabem fer-ho d’altra manera: cadascú mira on vol mirar. No hi ha consens. És impossible.
(I diu, finalment, en aquestes línies arbitràries i erràtiques: una obra ha d’acabar essent, si som honests, una reflexió sobre el llenguatge i sobre el buit que el suporta. L’important del text: l’espai entremig, els buits, els marges, tot allò que no està dit.)
Com saber on s’hauria d’estar? On ens posicionem, quin és el lloc de la paraula? La col·lisió, tal volta, l’aniquilació de posar en relació dues realitats per primera vegada, diria Valle-Inclán. Ajuntar per primer cop dues paraules, com qui infanta. Però això nou mai no deixarà d’estar entremig, en l’epicentre. Sempre tornem al mateix lloc. Ens repetim infinitament –pensament, pensament, no ésser. Pensament.- i acabem en el bucle de les enrònies de sempre, sense principi ni final –perquè les coses apareixen, esdevenen, no tenen una primera ni una última ocasió- la eterna reiteració. Una realitat de col·lisió: la funció poètica. Els límits, els marges. Passar els dits per la paret, tremolant de desig. Tremolant pel llenguatge, per la baula que ens falta. Tremolar pel camí i tindre la intempèrie. La solitud: avançar-hi massa i no saber com tornar –ja ho deia Alejandra Pizarnik-, enclavament de la paraula, distanciament amb aquesta suau intensitat de les coses fràgils, que abans vam creure indivisibles. El distanciament del dir que és una casa, una porta i un llum. Dir que el blanc i l’esborrar-se són la vertadera obra d’art, perquè no hi ha ningú més lliure que, potser, qui decideix esborrar i desaparéixer. Decidir, també, si es vol prendre partit. Blanchot: el morir, silenciosa intensitat…Deixa les ferides obertes perquè allò de dintre puga respirar. Que alenen les dues cares de la moneda: no hi ha lletjor ni bellesa. Ella obre les ferides i no les sutura. Que no drenen, tampoc, que supuren i que l’interior puga ésser visible i no falsejat per la percepció. Tot ha sigut intercanviat. Els centres canvien: és possible. Enmig, tot és possible.
La tangent 