L’AMPLE, FUNÀMBUL. (D’abismes i esquerdes en lectures de Marguerite Duras, Maurice Blanchot i Chantal Maillard)

Resultat d'imatges de la insoportable levedad del ser

(La imatge és la que acompanya el llibre La insuportable lleugeresa de l’ésser, en  l’edició de Tusquets)

“morir, silenciosa intensitat…”

Maurice Blanchot

 

És un fet sorprenent i emocionant la teranyina infinita i complexa que formen totes les literatures. Cada text és fill d’altres textos i tot ja havia estat escrit abans. Hi ha quelcom que, intertextualment, manté el nexe. Un buit, un silenci compartit. L’holocaust de dir i no acabar de definir-ho. O el zel de posseir alguna cosa, que duri per sempre i ens salvi de l’autodestrucció. Dir i deformar; però dir. I sentir. El batec de cada text es fa sentir de manera distinta, distreta, extreta. El truc és a simple vista: llegir entre línies. “Què és pot dir”, “quan” i “de quina manera” són preguntes que formen la bastida, a trets generals, dels autors que encapçalen aquesta disrupció del pensament.  M’ha costat uns tres mesos trobar el moment per a escriure sobre La mujer de pie, tot enllaçant-lo amb Duras i Blanchot que, d’alguna manera, hi tenen moltíssim en comú. Potser hi ha certes coses que han de deixar-se reposar i tornar a elles sense ànsia però sense pausa perquè el missatge arreli ben fondo. Tal vegada cada llibre té el seu moment i les seves circumstàncies. Ara mateix, envoltada per l’esgarrada veu d’Amália Rodrigues m’acaro a certes simes vitals que apareixen espellades en aquest llibre construït a martellades de sofriment i d’excavació existencial. Trobar una música per a un llibre tampoc és gens senzill, però a aquest, els fados s’imbriquen com peces que s’estigueren buscant des de feia temps -encara que també podria escriure’s sota l’influx de la toccata i fuga en re menor dòrica, de Bach-. I és que ambdues dones gestionen i acaronen les esquerdes de l’existència com pocs. I poques.

El repte i el plaer d’entendre’s amb aquells que penetren als plecs de l’arquitectura del llenguatge i de l’escriptura, on acaben per ofegar-se. Sí. Una de les múltiples vies d’acostar-se a l’abisme és l’escriptura sobre el fet del llenguatge: ens posa en relació amb nosaltres mateixos, amb l’altre, allò altre, la formació de la consciència i les possibilitats comunicatives, a més d’introduir-se de tal forma en el seu propi mirall que acaba esdevenint missatge del missatge –poesia?-. La dèria permanent de Maurice Blanchot amb els límits de la parla (allibera’m de la parla massa llarga) i de l’escriptura ens va deixar llibres com El pas (no) més enllà i L’escriptura del desastre, per citar aquells que conformen una entitat fragmentària construïda a martellades que no defugen, sovint, el lirisme, i que trenquen amb gèneres literaris. La mort i la impossibilitat de conjugar el seu verb en present, el parèntesi de l’etern retorn i tot allò que pesquem i deixem escapar amb la paraula, així com el silenci fundador on tot eclosiona i on tot flueix. En Blanchot es fa imprescindible deixar-se endur pels corrents de la paraula. Sacseja amb imatges alhora carregades de sentit i d’un alt lirisme i tracta desesperadament de fer arribar alguna clau d’interpretació de les estranyes relacions amb l’altre: pensar allò altre, posar-se en comunicació amb allò altre i ésser allò altre d’allò altre. Perquè d’aquesta multiplicitat de possibilitats relacionals naix el context que es fa necessari per a l’escriptura, perquè l’escriptura no és un acte totalment individual, ja que necessita nodrir-se de determinades experiències que ens vénen donades pel contacte amb l’altre. Tanmateix, i açò Georges Bataille també ho explicava, l’art no ha de dependre plenament del seu context per a sostenir-se, a risc de caure en alguna cosa buida i sense transcendència. El context és temporal i arbitrari. L’obra, no hauria de ser-ho.

Hi ha moltíssimes correspondències entre Maillard i Blanchot. Allò a què ens guia l’escriptura, els centres, una mena de continuïtat entre nosaltres –sovint, el mecanisme d’entesa del mi i del jo– i el desconegut que costa d’explicar. I ells s’han atrevit a posar-ho sobre la taula, a endinsar-se en els plecs de conceptes tan fugissers i tèrbols, amb l’excavació de què és capaç el llenguatge poètic, a palpentes i amb el cos obert, esquerdat –Al centre guia l’escriptura. Allà on el mi no és donat. El centre és de tots, dels qui el coneixen com dels qui el van trobar, dels qui el van perdre o ni tan sols el van pressentir. Segons l’espessor de la ceguesa. En Chantal Maillard -dona que, per haver sofert determinades dislocacions, sap del que parla-, ja sigui en el seu llibre de poemes, Hilos, com en La mujer de pie, veiem que tracta d’enllustrar aquestes esquerdes i aquestes despulles que llancen sintagmes potentíssims per tractar d’apamar l’ocult i l’erràtic. Parlar és concretar i, per tant, és caure en el cercle viciós de l’etern retorn –el parèntesi que és el present i on cau el verb impossible d’executar-. Allò dit cau en la fórmula de l’estatisme i de la dislocació. Allò encara no dit ve amb la seva hecatombe de possibilitats. Tanmateix, què tenim sinó la paraula per definir les formes en la boira? La paraula imperfecta que genera resultats imperfectes, algoritmes d’actuació i d’expulsió de fantasmes a mode de psicoanàlisi brutal. Perdre’s en els confins de la reflexió sobre el llenguatge. El resultat és una mena d’incursió poètica que toca els límits de l’esquizofrènia: tot apareix sense centre al voltant d’una gran apertura a la vora de la qual hem d’aprendre a moure’ns. Una vegada em van dir que no és possible conjugar literatura i patologia. Jo crec que aquest, precisament, és el punt de confluència que fa créixer ambdues. No es fa art si s’és perfectament feliç. On hi ha fractures hi ha la possibilitat de dir. Aquest dir que tradueix i no pot fugir d’una condició anatòmica que imposa les seves regles de possibilitat: el llenguatge i el símbol són en la mesura en què l’aparell fonador ens permet la comunicació. I les connexions neuronals barregen realitats i impulsos difícils de precisar enllà de l’escassa concreció en la ‘realitat’. Centre? Inútil és trobar en el jo un centre definit. Som un conjunt d’impulsos i negacions que tracten de córrer centrífugament per tal de no caure en el suïcidi. Ens diu a L’escriptura del desastre: L’escriptura ja és (un cop més) violència: allò que en ella hi ha de ruptura, trencament, esquinçament, l’estrip d’allò estripat en cada fragment, singularitat aguda, punta acerada. I, no obstant, eixe combat es debat per a la paciència. La paraula es desgasta, el fragment es fragmenta, es desagrega.

Fa uns dies, en una conversa amb una poeta de casa nostra, ens vam arriscar –perquè sempre ens hem d’arriscar- a traure el tema de la poesia, el poeta i l’escriptura. La imatge era aquesta: dibuixem una línia a la vora de l’abisme i caminem sobre la corda fluixa amb decisió, cap a l’altre costat, tot i que no podem deixar de mirar el buit. Mirar el buit, les mans del buit i la carn en el buit per tal d’entrar en l’èxtasi estètic. Sense aquest impuls no sé si és possible el poema. S’ha de fracturar la llum per poder-la copsar. El mateix ocorre amb el dolor i la tragèdia: a la vora de l’abisme vivim el límit de l’emoció. Sense caure –significaria la destrucció, la malaltia mental on ja no seria possible l’acte creatiu- però sense fer una passa enrere –Le (pas) au-delà, de Blanchot- de tal manera que caiguem en una arquitectura versal buida per ser massa lluny de l’experiència. La poesia s’escriu amb el cos, amb tot el que s’ha viscut. Tanmateix, encara que la recompensa sigui extrema, aquest divertimento condemna a un estat sovint quasi-dictatorial d’intensitat i cerca desesperada d’allò que tractem de construir moltes vegades a cegues. Hi ha moltíssim al voltant de la poesia en el llibre de Maillard. Sembla com si tot procés nociu hagués d’acabar abocant-se a la poesia. Com si, en obrir l’esquerda, tot esclatés, recomencés i hagués de ser construït a partir de l’element base que és allò altre de què parla el poema. Diu Maillard, sobre les fissures: L’escriptura poètica: una manera de propiciar la descàrrega que obre l’esquerda. Importa no confondre una cosa amb l’altra. (L’esquerda: certa pau que hi ha en ella). La mujer de pie és un llibre fragmentari  que abasta els temes essencials de l’individu que, tot i estar amanits, mai no caduquen: mort, amor, llenguatge i escriptura –la meva escriptura és el resultat del desordre-, pinzellades de filosofia occidental i oriental –ella n’és experta-, la malaltia i la pèrdua. I aquí és important la qüestió patològica perquè és el fil conductor i la causa de tot el llibre: el cos ferit, malalt –el consol, ha de cercar-lo en la humitat que de nit descendeix i li embassa els pulmons-, indefectiblement ens porta a pensar també el buit, el buit com a contrapunt per a la poesia. La situació patològica, el dolor i la pèrdua tenen quelcom d’holocaust que, per la seva disrupció en els centres neuròtics, ens acosta a un tipus de literatura feta a mossos, a colps, a destralades. Res no pot maquillar-se en aquells moments. La malaltia provoca un xoc –segons com, irreversible- que anomenem ‘ruptura biogràfica’ des d’on les mirades forçosament canvien: el cos, sempre passiu, de sobte ha atret tota l’atenció d’un jo que abans l’havia estat ignorant. Aquest canvi de posició de l’ull és fonamental per aprofundir en noves dimensions del subjecte i de la seva relació amb l’altre. En eixe moment, res no és imprescindible més que evocar determinades experiències, posar sobre el paper i exorcitzar allò arrapat a la gola. La funció de la poesia –i dic poesia perquè és el ‘gènere’ que més ens acosta als límits com aquest- és la de mostrar. Mostrar a algú, a qui sigui, però mostrar. Dels mecanismes de producció del trauma o del xoc posttraumàtic se’ns deriven múltiples possibilitats creadores. I atreviments. Atreviments com el del llibre que m’ocupa: l’àvia i la mare agonitzants, el record d’ambdues que, a mesura que és recordat, més s’oblida la vivència original. Per això concretar amb paraules és deformar, difuminar i oblidar: l’hecatombe de la paraula és crear una imatge que sempre, per extemporània, falseja l’experiència inicial.

I aquí s’ha d’enllaçar amb aquells llibres que també cursen amb la devastació com a leitmotiv. La bellesa de l’existencialisme i del nihilisme és palpable: les coses sempre han estat fora –però no per això menys pròpies- i no les havíem sabut veure. Llegint Chantal Maillard no podem estar-nos de pensar en Marguerite Duras i la seva escriptura de límit i caiguda. Ella és l’exemple d’aquesta devastació en les seves ficcions. El tractament de l’evidència, com despulla la vida i l’experiència amb ganivets tan esmolats que no semblen simples paraules. Casualment, els moments vitals en què ha caigut a les meves mans -o al cor o al pit sense defenses i amb l’ànima roent- una novel.la de Marguerite Duras han sigut durs o intensos de llum i creació. I sempre encerta amb la seva habitual devastació, la suspensió del temps i de l’atzar en determinades certeses pastades lentament, tot i la fel o l’agonia. Com es pot trencar el buit i inundar-lo de paraules? El buit del cos, el buit de la desesperació, el buit de l’esquerda entre jo i l’altre –jo com una commoció, un esclafit del temps, una tremolor de la vida-. Paraules que tenen el nom d’eixe no-res, abillades amb el mateix silenci del qual naixen. Hi ha una mena d’explosió entre jo i l’altre. Una barrera imperceptible, però que cou i que no pot dir-se. Enmig de jo i de l’altre, un llenguatge s’aventura, mira i s’abisma. El silenci irromp i trenca el moviment. El silenci és tan dens que es pot daurar amb el càlid sol que corona la mar; tanmateix, només la incisió. Pocs llibres encasellats en el gènere narratiu tracten l’anul·lació del text i del llenguatge com L’amor, de Marguerite Duras. Tres personatges, tres ombres, un escenari alternant: llum i ombra. Ells, els que caminen per l’hecatombe, rígids i estàtics contemplant el pas de la llum. El temps s’aboleix i deixa de computar-se. La llum del dia i de la nit marquen certa temporalitat. Coses estranyes ocorren a S.Thala: un incendi, danses macabres i l’alternança eterna de la quietud. És en la calma que ocorren les fractures: l’espera eterna, dia i nit mudant amb el seu pas irreversible. Hi ha una nàusea palpable que rarament s’alleuja. L’estranyament és continu: els tres personatges principals caminen extraviats i desenvolupen centres neuràlgics on alguna cosa es repeteix. La felicitat és el desig de repetir, ens diria Kundera –encara que Blanchot hi tindria molt a dir.- i ells caminen en cercles naufragant i respirant-se la llum i el temps en una platja tan estreta com infinita, en la línia de la follia.

Quan es trenquen les màscares en la literatura i s’aprén a viure al costat mateix de l’abisme és perquè s’entén la vida com un intent d’aprofitar el temps i les forces d’impuls i d’ascens –Jo estimo aquells que estan només per desaparéixer, perquè són els qui travessaran a l’altre costat, ens deia Nietzsche. I així, hi ha certes literatures dels confins, subterrànies i lluminoses on batega alguna cosa més que una ideal arquitectura lingüística. Travessen, expliquen allò que costa de dir que, tot i poder presentar-se a simple vista, requereixen certs mecanismes d’introspecció o d’explosió per fer-se completament visibles. S’ha d’haver viscut, ens hem d’haver cremat sota el sol d’una fosca vital i d’un dolor variable.

Àngels Moreno

10/04/17

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s