La poesia és una veu

Títol: A la llum de l’hivern

Autor: Philippe Jaccottet

Traductor: Antoni Clapés

Lleonard Muntaner Editor


a-la-llum-de-lhivernSovint ens cauen a les mans llibres que ens tornen a posar en l’estat d’alerta que suposa la cerca profunda d’allò altre que ens retruca de tant de tant. La poesia de Jaccottet té la particularitat de la imantació sobtada i posa en evidència que la poesia possibilita un acostament –cautelós o passional- a allò que ens costa d’explicar. La seva és una poesia que es construeix en assenyalar i genera un trànsit cap a alguna cosa que es despulla per ser. L’aparent confrontació conceptual del títol, A la llum de l’hivern, ja predisposa: aquest, presumiblement, és un llibre del contrast i del clarobscur; tanmateix, la força de les imatges que el basteixen cerca el rescabalament de l’individu que, perplex, es troba enmig del dolor i de la inconsistència del llenguatge. És en la primera part del llibre, Lliçons, on es materialitza aquest dolor. La crueltat de l’hivern s’hi endinsa: creixement, maduresa i pèrdua s’alternen amb l’intent d’atrapar el llenguatge. El subjecte toca fons i albira el “monstre”: el tractament de l’Altre i d’allò abissal que ens habita és una de les imatges recurrents (“Alguna cosa s’enfonsa per destruir”, “…estem plens d’horror i de pietat”), així com la del fenomen de l’escriptura, que predomina en la segona part, Cants d’avall (“Hi haurà coses que els mots habitin/ amb més ganes”). La tercera part, amb el mateix títol que el conjunt del llibre, ens ofereix l’apertura cap a la llum. La naturalesa i el record van sargint uns matisos poètics que tenen quelcom d’escriptura original, on el subjecte poètic sura en allò que Jaccottet diu sobre la poesia: és una veu, un so que es perpetua, que s’eixampla i es contrau a mesura que l’escriptura avança cercant la nuesa de la imatge, l’impacte de la paraula que genera un espai on la veu s’esculpeix.

Àngels Moreno

(Ressenya publicada a Diari Valencià el 12/03/17)

 

FISSURES: NÀIXER, (DES)PLOMAR-SE

 

 

 

Correspondències literàries. Veus amb personalitat que conflueixen i dialoguen, s’entrellacen en el joc d’obrir escletxes i d’abocar-se a les que ja hi eren. Poesia-rizoma: arrels subterrànies que corren paral·leles a la superfície del sòl. De tant en tant, guaiten la superfície mentre que els diversos punts d’on naixen s’estenen cap a l’abisme. La poesia és la línia entre el que es veu i l’inexpressable. Enllà d’un llenguatge estètic, necessàriament ha d’atrevir-se a ultrapassar(nos). El seu ritme és el de l’impuls, l’enlairar-se. És un llenguatge, un codi que s’acosta a allò que no podem posseir, inexplicable, però que estira i ens endinsa incansablement en certes latituds. Hi ha quelcom que ens acosta a l’animal, al buit entre jo i l’altre. I l’animal el tenim ben a prop. Es descarrega en les nostre mans, es des-ploma. Olorem el seu pes en l’escriptura: la potència de córrer cap endavant, el soroll del cor en abocar-se i tremolar. L’animal és també allò que queda dit en el silenci. O que esgaripa i tracta de dir de les coses senzilles, l’ocult. De les fràgils, la força. La poesia vol abastar, encara que no ho sembli. És caníbal, tot pot ésser incendiat. Necessita apressar i estén els seus tentacles als llocs buits, als intersticis que obrim i als que ja hi eren. I s’ha de repetir, tornar a caure, s’hi ha d’incidir perquè hem de dir alguna cosa sobre el que no es veu, sobre l’invisible que ens assalta repetidament i que ens crema en l’anhel, sobre el parèntesi.

Hi ha llaços que s’estrenyen amb fruïció en els versos d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997). Dues maneres punyents de dir allò que s’amaga, la intermitència de la llum. Es tracta d’una poesia d’arrel infinita, subterrània, que es bifurca i es fa àgil, dolorosa i roent. S’estenen en els seus versos dues maneres de mirar l’escletxa que rau en tot i és al davant. Per un costat, deixar-se véncer per la sorpresa, deixar-se amarar pel desconegut que ens retorna la imatge de la nostra petitesa, destapar els forats, els intersticis que abruptament sorprenen la mirada poètica i fer en ells immersió amb curiositat desbordant; penetrar i estar-s’hi, deixar-ho tot com era, però dipositar en el fons dels clots un testimoni vital, una mirada agosarada. L’ingrés en el desconegut ens revela que tenim un llenguatge que, tot i imperfet, és capaç d’apropar-nos en certa manera al desconegut. L’Anna Gual es deixa sorprendre. No té por del viatge a les arrels. Amb Molsa (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Adia, 2016), detecta el rastre mínim de les coses petites, la fragilitat que, tot i l’aparença, s’expandeix amb força. Caben moltes preguntes en aquest primer volum d’una trilogia que es qüestiona per la solidesa del que estem veient. Fragments com el següent ja ens posen sobre la pista d’allò que rau poc més enllà de les primeres capes del sòl i que, encara que extretes del context en què l’escriptora vol fer-les relluir, són perfectament ajustables a l’intent d’aprofundir en l’enfonsament del jo. Sovint es tracta d’extreure la zona d’indeterminació en la qual no sabem fins a quin punt som nosaltres el jo que palpem i coneixem o, al contrari, hi ha quelcom enllà que ens assetja i ens fa dificultós destriar si és nostre –si forma part del jo- o és ‘allò altre’: La bèstia i la sonoritat de la paraula bèstia i l’ombra del traç de l’animal, tot vindrà cap a tu, en desbandada, assaltant-te la rigidesa del coàgul ocult. I no és qüestió de mirar-se el melic, és que la poesia ha de ser un cant que, encara que expandit, es mou en ones concèntriques a partir del punt original on se situa el subjecte. La poesia troba eixa bèstia –almenys, ho ha d’intentar- la sacsa i la interroga i, en eixe esforç –sovint tan sobrehumà que acaba irremeiablement en silenci- inicialment individual, qui juga és l’estètica del pit que la genera i el foc que la crema. La poesia juga a l’impuls, a ser força que imanta. La lògica no és per al poema i el poema no és un tractat de filosofia. La poesia és un esforç vital, un sànscrit per fi extret del seu captiveri.

En El tubercle (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, 3i4, 2016) , la poeta vilafranquina avança una mica més en el trajecte cap a les profunditats. El tubercle és una petita porció del que sota terra bull amb força. El creixement és vers l’origen, cada cop acostant-se més a la descoberta d’alguna cosa que naix perpètuament i que se sepulta sense deixar rastre. La poesia d’Anna Gual persegueix i persevera en l’intent de copsar les coses senzilles que habiten entre nosaltres i que passen desapercebudes: gestos imperceptibles, esperits que bateguen soterrats al sòl, a la terra, en el misteri d’existir o darrere dels objectes quotidians. Posa l’ull líric en la petitesa que lluita per ser i s’estén en el cosmos, i ho fa amb un llenguatge despullat de retòrica, nu, però que vertebra els fils descabdellats dels conceptes, els apama i en construeix una veu sòlida i personal. El tubercle és la metonímia de tot allò que creix entre dos mons: manté l’ànsia de respirar i de sortir a la superfície –sortir de la caverna, on hi ha la vida “ideal”-, però que, tanmateix, continua allà arrelat, en l’ínterim, en l’escletxa. Aquest és un poemari de fissures, hi ha les qui es pregunten pel sentit de l’escriptura i les qui pertanyen a l’individu i el fan delirar (Té ganes de saber com és/ l’interior de l’individu destruït). Fils i trabècules que volen contenir les contradiccions de l’ésser, els camins i els vedats del cant que es deixa anar en l’intent d’atrapar allò essencial: l’arrel d’on tot ha de nàixer. La poesia com a excavació. Obrint traus en l’individu, deixant descoberts els forats de l’invisible, optant pel neutre del silenci i del blanc que acaba essent l’últim refugi del llenguatge. A les vores, cercant allò que necessita ser afaiçonat.

D’altra banda, hi ha poesia que s’aferra fermament a les vores de l’escletxa i les estira fins l’extenuació. Viola els alcavons i no té por que el seu cos s’hi assembli. Fam bruta (Premi Liberisliber,Cafè Central,LaBreu, Adia, 2016), de Guillem Gavaldà, obre buits i en construeix altres. No li basta la contemplació i la carn salvatge es deixata en totes direccions. El perill de la poesia és caure en el joc dialèctic; tanmateix, qui el pot defugir? Qui no s’abisma amb una fam insadollable en quelcom que bramulava a l’oïda i que ens torna inestables? Se’ns ofereix el gest d’acostar-nos al rizoma. La fam de posseir, la fam de retratar-se d’alguna forma que pugui copsar els elements naturals que ens són l’origen i alguna volta s’esbiaixaren en una primera còrpora com la nostra. Un llibre primitiu, on l’animal sagna i s’entrega al vol caníbal (Assedega’m aquesta gana/ i deixa’m morir// deshidratat). A flor de pell queden els instints primaris com devorar, sagnar, buidar-se, cruspir i negar-se en el sexe i la llavor original en un intent de sortir fora dels propis límits. Lírica, fisiologia i escatologia s’entrellacen en un ball eloqüent. En els versos s’estira tant la possibilitat de l’explosió i s’arrisca el silenci i el neutre que hi ha un esquinçament, una mena d’holocaust on el jo es disloca, i en l’impuls de palpar allò intangible, cau una i mil vegades des del penya-segat del seu dimoni: la fam d’arribar que mai no s’assaciarà és alhora negació de si. Romandre en l’intent, créixer per destruir-se: la por per haver dit tant, el desig de retenir-ho, posseir-ho, i saber, alhora, que, un cop posseït, l’animal es calma. Es vol, del tot, mantenir aquesta set intacta (I estem/ així, envestint-nos,/ oberts, tot de cop; dues bèsties,/ vulnerables./Morint). Tot de cop. El moviment que no pot sinó neutralitzar-se. El parèntesi obert on caure morint. L’ara és l’única via per no extingir-se, per continuar amb l’anhel a la boca, al cos, i acabar mamant del terra, com en l’origen, com al principi, des del part, des de la fam de nàixer i esclatar. Fam bruta és un testimoni del moviment que no deixa en pau el buit. Vol fer-se amb ell, cremar-lo i desossar-lo, corcar-se i cremar-se (Vibro dins la cova/ violenta dels/ cossos; les roques,/ els fòssils,/ el sexe:/ l’estómac.), autofagocitar-se com a acte d’alliberació per sucumbir i contemplar eixe buit que instil·la potència, tocar-lo a penes, amb el polpís dels dits o el bri d’una herba, amb els elements essencials de la natura. Eixe moviment que ens esquerda però que fem nostre només deixant-nos anar. Tornar als confins on l’instint és el camí. Bastit en quatre fases, el poemari avança a colps des del foc que ha de generar un canvi, l’inici que desmunta allò estàtic fins al tropisme on terra, vegetal i animal es retroben per acabar en l’ànsia primera, la fam que ens entreté en l’ofici de viure.

En definitiva, assistim a la posada en escena de veus –algunes, recentment estrenades- que tenen molt a dir, que salten al defora del ritme i del temps i congelen la imatge-moviment de l’impuls que ha de caracteritzar el poema. El missatge de la poesia entesa com a text pot ser fins i tot secundari: la clau és elevar-se, revoltar-se, que la seva música colpegi fins i tot en el silenci. Si hi ha cor salvatge i passió hi ha entesa, hi ha transmissió. La poesia permet construir i destruir alhora, encarna la dialèctica de l’anhel. Forçosament, som éssers discontinus –com deia Bataille- que busquem aquella continuïtat perduda. I aquesta és tan a simple vista que ens esclata dintre com un avís o una enclusa. A voltes, només cal escoltar.

 

Àngels Moreno

@_angelsmoreno

 

 

LA MULTIPLICITAT DE L’ÀNIMA (Ànima, Wajdi Mouawad, ed. del Periscopi, trad. d’Anna Casassas)

Resultat d'imatges de ànima wajdi

/Foto presa del blog Tot és una mentida.

 

Juguem a les definicions. Les diverses entrades d’una paraula arrodoneixen l’arquetipus. Lluny de l’adulteració, en la fosca inicial alguna cosa feia vertigen. I es va accelerar: les primeres paraules havien d’estar forçosament sotmeses a les primeres impressions. Foc havia de recordar cremar. Lluny havia de recordar peus devastats. En algun moment encara els primers sons haurien d’estar vinculats a l’emoció, a la sensibilitat i a les reaccions orgàniques. En algun moment hi hauria d’haver un llenguatge pur que rascava el cosmos. L’art, que sempre ha suposat la cerca de la concreció, bategava en les representacions de les cavernes, brillava en els ulls dels éssers que poblaren les terres primitives i, per tal de vèncer la por, els homes donaren al món la paraula que designa; un nom conté molts altres noms que no són sinó intents d’acostar-se a aquella paraula-concepte original.

On diguem ànima hem de dir impuls, moviment sobirà. Alguna cosa fa cridar. Alguna cosa fa moure’s i, amb la calor del seu metabolisme intern, creu necessari el salt. Animal és allò que té ànima, la força autònoma.

Una raó arcaica.

 

Animal
1 m. [LC] [ZOA] Ésser vivent dotat de sensibilitat i moviment voluntari. Els animals i les plantes. L’home és un animal dotat de raó.

 

I la raó és un impuls callat per una prohibició. La prohibició és necessàriament posterior a l’impuls en tant que suposa aturar-se i contemplar una col·lectivitat. El grup primitiu, en associar-se, genera una fortalesa front a l’adversitat que ha de permetre una major supervivència. S’elimina el temor inicial d’estar sol front a éssers que els vencen fàcilment; però han d’aprendre a gestionar el territori i l’aliment, i es creen, instintivament, les primeres parcel·les d’individualitat. Per tal de no fer caure la tribu en el col·lapse, s’ha de produir un fenomen regulador, poc elaborat i senzillament aplicable per regular l’impuls que, com a característica primordial, és entròpic, tendeix a la descompensació a la qual es contraposa la regulació de l’ecosistema. El caos és natural, i si diguem que no és just és per la llum que hem aprés a fer nostra. No matar-nos entre nosaltres. No deixar l’ànima lliure. Això és el que crema sota el pali de la prohibició inherent al grup. Tanmateix, sempre ens veurem naufragant en un silenci que ens nega. Quan es raona, l’ànima calla, s’oculta. Es revela en el somni, en la còpula, en la mossegada, en l’agressió. La violència alliberadora que es condemna: no podem negar-la, però és molesta. Obliga a mantenir alerta, obliga a destriar, a sobreviure.

 

Animal
1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent als animals. Ànima: allò que fa moure o que posseeix moviment propi.   
2 adj. [LC] Provinent d’animals. Calor animal. Magnetisme animal.

 

Magnetisme animal perquè desencadena allò reprimit. L’ideal seria conjugar ambdós aspectes de la lluita. En qualsevol moment prevaldrà un sobre altre, es guanyaran momentàniament. Un en serà l’amo; l’altre l’esclau. Però tots dos esperen pacients el son de l’altre per violar la prohibició. I si la llei no permetés aquesta vulneració, l’home-raó s’enfonsaria pel pes de l’home-animal que l’esgarraria sota el crit de l’instint. Què és preferible, doncs? La immobilitat, la passivitat, o la força i l’instint? Què som en aquestes ànimes que sovint toquen a la porta de les nostres masses cerebrals, dels òrgans inflamats per un desig irresistible? Què és aquesta ànima, cruel i despietada, passional i portadora de fortalesa, que espera pacientment a una baixada de barrera? Els llindars, les múltiples línies que travessem, quan tot, potser, esdevé voler vulnerar. L’acció de rompre. Mirar de cara el vertigen. Tirar i afluixar és la nostra naturalesa. El joc del salvatge que és impulsat a la cacera, l’escassa raó del crim animal perquè allà hi existeix el crim. El crim és rompre la prohibició de devorar el foraster, és pensar que hi ha alguna cosa del mal en la destrucció. El mal és un producte de la necessitat; i tirar i afluixar el cresol encara crepitant d’una paraula que no vol volar sense la carn. I, després, la cerca de la plenitud on ambdues naturaleses siguin capaces de conviure sense renunciar, lluny de l’esquinçament, prop de la implosió. I això és el llegat de les consciències primitives. Els primitius creien que l’ànima és sempre un animal, el moviment intern, l’altre que ens habita i, que, al mateix temps, l’animal és una part d’eixa xarxa de connexions que ens fan d’ identitat.

L’ànima fa recloure’s, serpentejar en la solitud per conèixer el  nom de l’altre. Eixa realitat gairebé màgica que existeix en l’humà i que batega amb les urpes esmolades esperant el moment de la invocació, és el tòtem. La part salvatge, el moviment sobirà que vol desencadenar l’impuls anihilador, l’impuls de l’individu només vinculat a si mateix. Sempre hem d’escoltar el seu batec així, fugint de l’excessiva civilització: de la mà de l’animal, sobre dos cames.

 

L’ànima i el tòtem són elements enigmàtics amb grans possibilitats de joc literari. El tòtem se’ns presenta sovint com el gran ressort on distintes veus i distints personatges poden confluir o disgregar-se. La bèstia que és capaç de contenir una alteritat humana es difumina en el rostre humà. Hi ha una infinitud de representacions per a aquest salvatgisme natural de l’ésser que malda per ser sobirà; l’alliberament de l’ànima sotmet l’home a una tensió que el supera. És una prova àrdua on se li demanarà tot. L’entesa dels confins de l’ésser és una llei dialèctica.

Enllà de l’antropologia d’aquesta dialèctica de l’impuls i la raó i entrant en una realitat històrica, coneixem abastament el sistema del totemisme de les societats primitives gràcies als múltiples vestigis artístics i d’estris que s’han anat trobant en les investigacions paleontològiques. El concepte de tòtem és certament variable en les diverses associacions tribals i suposa un complex entramat de relacions socials, simbòliques i animistes que, si ens remuntem a diverses lectures que tracten en profunditat la qüestió antropològica de les representacions totèmiques, no ens seria arriscat dir que aquesta mena d’organització tribal és inherent a l’individu.

Sigmund Freud en el seu Tòtem i tabú recupera textos de científics que han dedicat moltes pàgines a esbrinar els comportament tribals pel que fa a la regulació interna del grup, l’ordre i la jerarquia. La necessitat d’organització front al caos de l’impuls instintiu, ja s’ha dit que donà lloc a la prohibició. Aquí entra en joc el tòtem, que per a algunes cultures suposava aquell element, heretable per línia materna, que regia cada un dels grups de la tribu. La funció del tòtem en aquests casos era socialment reguladora: els individus nascuts sota el mateix tòtem tenien prohibit mantenir relacions sexuals. La manera primitiva de regular l’incest venia donada per aquest símbol totèmic, que acostumava a tractar-se d’un animal, encara que també plantes o fenòmens atmosfèrics. A aquest concepte del tòtem s’ha intercalar el del tabú, paraula d’origen polinesi per a la qual no tenim traducció exacta, però que coneixem abastament per la seva integració històrica i semàntica: en diguem ‘sagrat’, ‘prohibit’, ‘perillós’. La gestió de la por passava per incloure tot un seguit de tabús en l’imaginari col·lectiu: elements que, si es tocaven, menjaven o miraven, comportaven alguna mena de càstig; elements que, si es tenia contacte amb ells, transferien alguna mena de poder superior. La immensa varietat en el tractament del tabú, juntament als tòtems, han anat conformant les primeres religions, lleis i estructures socials. La percepció arcaica de l’ànima com a esperit, com a rector de la vida de cada individu i com a matèria indivisible que en algun moment o altre és capaç de viatjar o transcendir, és la base de les creences religioses i filosòfiques posteriors. L’ànima o esperit com a element que controla els moviments del seu recipient i a la que s’atribueixen propietats desconegudes, permet regular d’alguna forma racional l’element indomesticable de l’home pel que fa a la seva naturalesa animal. En paraules de Carl Jung, l’ànima correspon a les imatges arquetípiques de l’etern femení en l’inconscient d’un home, que formen un vincle entre la consciència del jo i l’inconscient col·lectiu, i que obre una via cap al si-mateix. Si entenem aquest ‘femení’ com a metonímia de mare, màtria, llar, úter o creació, podem entendre aquesta funció de l’ànima com una potència de comunió amb la resta dels nostres congèneres, és a dir, el sentiment de pertinença a un grup, una tribu en la qual, encara que de manera inconscient, tots busquem relluir ocupant algun rol o altre. Alguns d’aquests aspectes primitius que no poden deixar de mirar-se amb el romanticisme de l’home modern que cada cop s’allunya més de la seva raó d’espècie animal, són els que apareixen en la novel·la de Wajdi Mouawad, i que ens posen en relació amb maneres diferents i bàsiques d’entendre el cosmos però que, en els fons i ben mirades, retrotrauen a una realitat que no deixem de portar en el codi genètic: la manera d’integrar-se amb la natura i els altres éssers que ja van entendre els primitius, la realitat d’espècie que la cultura i la raó no poden esborrar, l’instint, la jerarquia, la necessitat de mantenir controlat el desconegut mitjançant la religió, i l’organització tribal.

 

Ànima és un llibre únic que ha sigut escrit amb una veu animal, una potència visceral magistralment traslladada al llenguatge que toca l’enigma del tòtem amb el polpís dels dits amb un tremp que raja poesia. La poesia és una mena de camí cap a l’ànima-arquetipus en quant que és capaç de connectar la veu de l’home amb l’animal que hiverna en el seu interior. El tòtem aquí, per als indis americans, potser té un simbolisme diferent del de simple regulació social, i és el d’ànima, en sentit estricte. L’animisme és tot el ventall de representacions de l’ànima, ens diu Freud. El tòtem amb el pas del temps esdevé tabú (sagrat), un objecte amagat, inaccessible per les seves propietats reguladores i punidores. L’objecte desitjat, però, al mateix temps, intocable, esdevé un fetitxe, al qual se li atribueixen propietats d’un petit déu que fa i desfà arbitràriament. L’ànima és el moviment que conté, espontani, autònom, desconegut i que és causant dels fenòmens naturals. L’ànima, l’animal, s’entenen com a elements màgics que en un moment donat interaccionen.

El tòtem, per a aquestes tribus, és una parcel·la de l’ànima de cadascú que sempre es manifesta sota l’aparença d’un animal. Aquí s’esdevé el joc de matrioshkes del jo primitiu: el tòtem és tant una part com l’encarnació animal de l’ànima humana completa. Es pot matar alguna de les parcel·les de l’home per fer alliberar l’animal. En aquest cas de la novel·la, l’alliberament d’eixe animal és un sacrifici que haurà de suportar el protagonista per a poder entendre l’origen del mal que el persegueix.

Ànima narra un assassinat, la crueltat del passat com una bretxa oberta en la terra del record que el porten a seguir incansablement les passes que el portaran a veure, per fi, el rostre de l’assassí; tanmateix, hi haurà certs girs, calidoscopis de tensió i perill que portaran el protagonista a la cerca del seu passat, dels orígens que la tendra memòria va apagar quan només feia tres o quatre anys d’edat. Ànima, sobretot, és multiplicitat de realitats que conviuen, instints que se superposen, tatuatges que esclaten, viatges al cor de l’ombra, la persecució i el perill. Ànima és la veu dels animals, una novel·la purament totèmica un aquest sentit. La virulència d’alguns passatges només s’entenen sota la llum de l’esquinçament d’una ànima que crèiem individual, quan es comprèn que l’única veu que deixa anar el seu crit de sang, és la de l’animal. La brutalitat impera, l’animal pren la paraula i ens endinsa en el seu instint de rastrejador, d’incapacitat de comprendre una civilització tan destructiva enllà dels límits dels seus sentits. El protagonista, en la seva forma humana, és el mecanisme d’acció que permet a l’ànima animal esclatar, tastar la llum. La veu del narrador s’alterna entre tres talaies distintes. Des de la multiplicitat d’animals de tot tipus que van observant el periple del protagonista, Wahhch Debch, cap als límits de la memòria i del dolor, va lligant-se el temps i la fragmentació dels esdeveniments fins arrodonir una única figura humana-animal.

Amb un estil molt personal, l’autor teixeix en la primera part del llibre un entramat de veus que permeten al lector la visió del que ocorre. Cada capítol ve encapçalat amb el nom científic de l’espècie que l’observa. És cap a la bèstia que el protagonista s’endinsa en el seu camí de creixement, d’acostament a la tenebra per barrejar-se amb la llum. L’animal és clau en aquesta cadena d’accidents literaris: el llenguatge de les ànimes, del moviment, de l’acostament al nus antropològic de l’instint i la seva consecució es fusionen amb una força devastadora que sap dels tebis límits d’un text. Endavant, sempre endavant en un moviment que acompanya, entre d’altres, el salt dels gats, la curiositat dels ratolins, la constricció de la serp, l’arrencament de les extremitats d’un insecte i, en l’últim capítol de la secció, la innocent tasca de les cuques de llum. Aquestes són observadores del nexe entre l’home moribund i la seva part animal que l’ha de salvar: il·luminadores de la fosca, deixaran de ser-ho si l’home continua devastant la natura i matant allò que, per natura, li viu a dintre. La llum que carreguen ha d’il·luminar encara la conversió, la fusió entre la part humana i la part animal. Sols així s’estableix l’equilibri. La prosa poètica que utilitza Wajdi Mouawad commou la pell i impulsa el cor a acaronar el do que ens habita, a acaronar-lo amb el respecte que mereix.

La segona part i la tercera són la de l’acostament als orígens i a la identitat en un periple no exempt de perills, foscúria i secret. Els narradors canvien i ens trobem amb un seguit de capes de realitats narratives. L’horrible es revela aquí després de la cerca incessant, el cansament i les forces portades al límit. En l’extenuant carrera per la veritat, el sacrifici del protagonista ara és el silenci: s’evapora allò que resta per dir quan ja s’ha dit tot. El sacrifici és la tragèdia de l’heroi clàssic: la negació de si, la destrucció front a l’enorme càrrega que s’assumeix, el destí inqüestionable. Finalment, s’assisteix a un cerclatge de l’home, de la realitat que ens és pròpia, i en la reconstrucció dels fets narrats, el protagonista desapareix. Ni rastre de l’animal. Ni rastre de l’home. Quan s’estiren fins al límits dues forces que s’acoblen però que alhora poden contraposar-se, hi l’anihilació. La destrucció és tanta que costa de dir. No es pot dir l’obvietat, les coses que se sap que ocorreran. El sacrifici de l’ànima del protagonista és acabar amb els seus botxins, però també amb el nom, la memòria, la veu. El dolor no pot deixar de nafrar sinó doblegant-se sota el pes de la venjança. Llavors, en l’incendi, la veu calla perquè és tan potent que no li calen paraules. Quan tot s’entén des del silenci, el llenguatge ha triomfat. I així és la culminació de la novel·la: en l’esborrar-se de les petjades hi ha la clau de l’ànima alliberada, l’ànima que ja no necessita d’una veu i d’un cos per fer-se sentir. El límits humans es confonen aquí amb el tot. És possible un llenguatge de la tensió dialèctica: dialèctica entre els personatges que caminen per la trama, dialèctica en l’estructura del text, dialèctica en les idees que l’autor vol fer prevaldre. Enllà de la literatura que es veu, es pot desgranar tot un pensament que malda per resseguir un camí antropològic als orígens. Els text fragmentat, les baules que conformen al remat una única mirada en el receptor del missatge, remeten a l’angúnia del quasi-acabament llarg i turmentós que, finalment, s’estavella contra els sismes de si mateix. Naixement i anul·lació, anada i retorn, xoc dels contraris, tribut a les creences primitives que tant hem sabut destruir amb les nostres tecnologies i les nostres cegueses. Ens pensem l’absolut històric i no veiem enllà d’una realitat que ha deixat fa temps de mirar cap al seu arquetipus d’espècie. Aquest text, brillantment traduït a la nostra llengua, és una ruptura salvatge i primitiva cap a un estat de concreció de moltes natures i de moltes perspectives, on es dóna la mà al desconegut amb un estil que barreja la prosa poètica, la brevetat del context fragmentari, llambreigs de realitats ben distintes però properes en l’ascensió cap a correlacions filogenètiques. Allò que del tot rau en nosaltres i és possible pouar mitjançant l’agenollament del llenguatge, la pell de les paraules, el sintagma bestial.

 

Àngels Moreno

21/01/17

 

Anatomia dels espills

img_0742

“El text és […] un dispositiu potencial sobre la base del qual el lector, mitjançant la seva interacció, construeix un objecte coherent, un tot.”

                                                                                       Antoine Compagnon

A poc a poc, sense presses, dirigeixes la mirada cap a la pila de llibres i t’estires per
prendre un d’aquells volums que descansen sobre la tauleta de nit i que ja comencen a empolsegar-se, abandonats, abraonats a la tèbia llum de la làmpada de peu com una despulla del temps sense parèntesi. Obrir un llibre i iniciar el moviment cap a l’absència de tantes coses: la rutina, el temps, el trànsit que és el navegar. Un llibre és, al capdavall, un espill on t’hi reflecteixes en el rostre de tots els altres, un ball de màscares on totes les carassetes són pròpies i impròpies, on l’ésser no triga gens a fer-les seves i construir-se’n de noves. La metamorfosi és precisa, és senzilla: en la intimitat del jo solitari es basteix tot un constructe on l’ésser juga a daus i esdevé un déu a l’hora de dibuixar els límits de la representativitat, els símbols i les realitats.

S’hi pot apreciar una espècie d’analogia natural entre obrir un llibre, fullejar-lo, i un estudi anatòmic. Davant del cos humà, en el punt zero de la impressió visual, hi ha la certesa immediata d’allò tangible i allò intangible, d’allò real que és el procés fisiològic i d’allò transcendent que és l’evidència de la mort. Davant d’un cos, s’estableix un vincle de solidaritat i igualtat sobre aquell procés que ens uneix a tots en aquesta condició efímera: naixement i mort. Potser fullejar un llibre s’equipara a la identificació amb les circumstàncies vitals de l’artífex: hi ha la coneixença dels punts febles de l’individu, hi ha consciència de germanor antropològica que ens uneix en les mateixes temences, en els mateixos cicles. Hi ha també una exploració de la condició humana en cada lectura, en cada desviure, en cada música que suggereix. Com la separació de les capes de la pell i dels teixits: es visualitza la intempèrie de l’anatomia emocional i racional. Una anatomia que ja no és producte d’aquell qui escriu, sinó que tu ets qui conforma aquella criatura. Li pertanys i et pertany. Com la pell. Com el cos.

Et decideixes i selecciones una pàgina a l’atzar d’una d’aquelles criatures. En llegir les seves rengleres torçades, assisteixes a l’espectacle del seu batec sota cada idea, sota cada deliri de llums i fosques imaginàries. Si no hi ha encara massa soroll procedent dels carrers curulls de viatgers incansables, es pot sentir cada filament, cada esquerda de l’individu que s’immola i s’ofrena, cada ocàs i cada pregunta entre els murs de la boira, cada fragment de carn i cada bisturí que secciona els nervis adjacents per deixar al descobert aqueixes capes imperfectes que som.

Davant d’un llibre, veus un ham que estira i rapta alhora que ens mostra aquella intermitència que som. I precisament allò ens farà créixer en espasmes estètics, en capacitat lírica o prosòdica. En creació, en definitiva. I creació que és immersió en les aigües profundes d’uns altres creadors, d’unes altres consciències i d’altres dissectors que alhora tracten allò que escriuen com a espill per conèixer els límits del jo. La constància de qualsevol moviment anímic resta entre les veus del llibre. I ací estem per fondre’ns amb elles, ací, amb els llibres que es cobreixen de pols, que criden i invoquen unes mans, que dissenyen arrels de llum sobre la superfície aristada de l’espera.

(Aquest article és primer finalista en el Premi Llegir 2015 de la Fundació Bromera)