Correspondències literàries. Veus amb personalitat que conflueixen i dialoguen, s’entrellacen en el joc d’obrir escletxes i d’abocar-se a les que ja hi eren. Poesia-rizoma: arrels subterrànies que corren paral·leles a la superfície del sòl. De tant en tant, guaiten la superfície mentre que els diversos punts d’on naixen s’estenen cap a l’abisme. La poesia és la línia entre el que es veu i l’inexpressable. Enllà d’un llenguatge estètic, necessàriament ha d’atrevir-se a ultrapassar(nos). El seu ritme és el de l’impuls, l’enlairar-se. És un llenguatge, un codi que s’acosta a allò que no podem posseir, inexplicable, però que estira i ens endinsa incansablement en certes latituds. Hi ha quelcom que ens acosta a l’animal, al buit entre jo i l’altre. I l’animal el tenim ben a prop. Es descarrega en les nostre mans, es des-ploma. Olorem el seu pes en l’escriptura: la potència de córrer cap endavant, el soroll del cor en abocar-se i tremolar. L’animal és també allò que queda dit en el silenci. O que esgaripa i tracta de dir de les coses senzilles, l’ocult. De les fràgils, la força. La poesia vol abastar, encara que no ho sembli. És caníbal, tot pot ésser incendiat. Necessita apressar i estén els seus tentacles als llocs buits, als intersticis que obrim i als que ja hi eren. I s’ha de repetir, tornar a caure, s’hi ha d’incidir perquè hem de dir alguna cosa sobre el que no es veu, sobre l’invisible que ens assalta repetidament i que ens crema en l’anhel, sobre el parèntesi.
Hi ha llaços que s’estrenyen amb fruïció en els versos d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997). Dues maneres punyents de dir allò que s’amaga, la intermitència de la llum. Es tracta d’una poesia d’arrel infinita, subterrània, que es bifurca i es fa àgil, dolorosa i roent. S’estenen en els seus versos dues maneres de mirar l’escletxa que rau en tot i és al davant. Per un costat, deixar-se véncer per la sorpresa, deixar-se amarar pel desconegut que ens retorna la imatge de la nostra petitesa, destapar els forats, els intersticis que abruptament sorprenen la mirada poètica i fer en ells immersió amb curiositat desbordant; penetrar i estar-s’hi, deixar-ho tot com era, però dipositar en el fons dels clots un testimoni vital, una mirada agosarada. L’ingrés en el desconegut ens revela que tenim un llenguatge que, tot i imperfet, és capaç d’apropar-nos en certa manera al desconegut. L’Anna Gual es deixa sorprendre. No té por del viatge a les arrels. Amb Molsa (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Adia, 2016), detecta el rastre mínim de les coses petites, la fragilitat que, tot i l’aparença, s’expandeix amb força. Caben moltes preguntes en aquest primer volum d’una trilogia que es qüestiona per la solidesa del que estem veient. Fragments com el següent ja ens posen sobre la pista d’allò que rau poc més enllà de les primeres capes del sòl i que, encara que extretes del context en què l’escriptora vol fer-les relluir, són perfectament ajustables a l’intent d’aprofundir en l’enfonsament del jo. Sovint es tracta d’extreure la zona d’indeterminació en la qual no sabem fins a quin punt som nosaltres el jo que palpem i coneixem o, al contrari, hi ha quelcom enllà que ens assetja i ens fa dificultós destriar si és nostre –si forma part del jo- o és ‘allò altre’: La bèstia i la sonoritat de la paraula bèstia i l’ombra del traç de l’animal, tot vindrà cap a tu, en desbandada, assaltant-te la rigidesa del coàgul ocult. I no és qüestió de mirar-se el melic, és que la poesia ha de ser un cant que, encara que expandit, es mou en ones concèntriques a partir del punt original on se situa el subjecte. La poesia troba eixa bèstia –almenys, ho ha d’intentar- la sacsa i la interroga i, en eixe esforç –sovint tan sobrehumà que acaba irremeiablement en silenci- inicialment individual, qui juga és l’estètica del pit que la genera i el foc que la crema. La poesia juga a l’impuls, a ser força que imanta. La lògica no és per al poema i el poema no és un tractat de filosofia. La poesia és un esforç vital, un sànscrit per fi extret del seu captiveri.
En El tubercle (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, 3i4, 2016) , la poeta vilafranquina avança una mica més en el trajecte cap a les profunditats. El tubercle és una petita porció del que sota terra bull amb força. El creixement és vers l’origen, cada cop acostant-se més a la descoberta d’alguna cosa que naix perpètuament i que se sepulta sense deixar rastre. La poesia d’Anna Gual persegueix i persevera en l’intent de copsar les coses senzilles que habiten entre nosaltres i que passen desapercebudes: gestos imperceptibles, esperits que bateguen soterrats al sòl, a la terra, en el misteri d’existir o darrere dels objectes quotidians. Posa l’ull líric en la petitesa que lluita per ser i s’estén en el cosmos, i ho fa amb un llenguatge despullat de retòrica, nu, però que vertebra els fils descabdellats dels conceptes, els apama i en construeix una veu sòlida i personal. El tubercle és la metonímia de tot allò que creix entre dos mons: manté l’ànsia de respirar i de sortir a la superfície –sortir de la caverna, on hi ha la vida “ideal”-, però que, tanmateix, continua allà arrelat, en l’ínterim, en l’escletxa. Aquest és un poemari de fissures, hi ha les qui es pregunten pel sentit de l’escriptura i les qui pertanyen a l’individu i el fan delirar (Té ganes de saber com és/ l’interior de l’individu destruït). Fils i trabècules que volen contenir les contradiccions de l’ésser, els camins i els vedats del cant que es deixa anar en l’intent d’atrapar allò essencial: l’arrel d’on tot ha de nàixer. La poesia com a excavació. Obrint traus en l’individu, deixant descoberts els forats de l’invisible, optant pel neutre del silenci i del blanc que acaba essent l’últim refugi del llenguatge. A les vores, cercant allò que necessita ser afaiçonat.
D’altra banda, hi ha poesia que s’aferra fermament a les vores de l’escletxa i les estira fins l’extenuació. Viola els alcavons i no té por que el seu cos s’hi assembli. Fam bruta (Premi Liberisliber,Cafè Central,LaBreu, Adia, 2016), de Guillem Gavaldà, obre buits i en construeix altres. No li basta la contemplació i la carn salvatge es deixata en totes direccions. El perill de la poesia és caure en el joc dialèctic; tanmateix, qui el pot defugir? Qui no s’abisma amb una fam insadollable en quelcom que bramulava a l’oïda i que ens torna inestables? Se’ns ofereix el gest d’acostar-nos al rizoma. La fam de posseir, la fam de retratar-se d’alguna forma que pugui copsar els elements naturals que ens són l’origen i alguna volta s’esbiaixaren en una primera còrpora com la nostra. Un llibre primitiu, on l’animal sagna i s’entrega al vol caníbal (Assedega’m aquesta gana/ i deixa’m morir// deshidratat). A flor de pell queden els instints primaris com devorar, sagnar, buidar-se, cruspir i negar-se en el sexe i la llavor original en un intent de sortir fora dels propis límits. Lírica, fisiologia i escatologia s’entrellacen en un ball eloqüent. En els versos s’estira tant la possibilitat de l’explosió i s’arrisca el silenci i el neutre que hi ha un esquinçament, una mena d’holocaust on el jo es disloca, i en l’impuls de palpar allò intangible, cau una i mil vegades des del penya-segat del seu dimoni: la fam d’arribar que mai no s’assaciarà és alhora negació de si. Romandre en l’intent, créixer per destruir-se: la por per haver dit tant, el desig de retenir-ho, posseir-ho, i saber, alhora, que, un cop posseït, l’animal es calma. Es vol, del tot, mantenir aquesta set intacta (I estem/ així, envestint-nos,/ oberts, tot de cop; dues bèsties,/ vulnerables./Morint). Tot de cop. El moviment que no pot sinó neutralitzar-se. El parèntesi obert on caure morint. L’ara és l’única via per no extingir-se, per continuar amb l’anhel a la boca, al cos, i acabar mamant del terra, com en l’origen, com al principi, des del part, des de la fam de nàixer i esclatar. Fam bruta és un testimoni del moviment que no deixa en pau el buit. Vol fer-se amb ell, cremar-lo i desossar-lo, corcar-se i cremar-se (Vibro dins la cova/ violenta dels/ cossos; les roques,/ els fòssils,/ el sexe:/ l’estómac.), autofagocitar-se com a acte d’alliberació per sucumbir i contemplar eixe buit que instil·la potència, tocar-lo a penes, amb el polpís dels dits o el bri d’una herba, amb els elements essencials de la natura. Eixe moviment que ens esquerda però que fem nostre només deixant-nos anar. Tornar als confins on l’instint és el camí. Bastit en quatre fases, el poemari avança a colps des del foc que ha de generar un canvi, l’inici que desmunta allò estàtic fins al tropisme on terra, vegetal i animal es retroben per acabar en l’ànsia primera, la fam que ens entreté en l’ofici de viure.
En definitiva, assistim a la posada en escena de veus –algunes, recentment estrenades- que tenen molt a dir, que salten al defora del ritme i del temps i congelen la imatge-moviment de l’impuls que ha de caracteritzar el poema. El missatge de la poesia entesa com a text pot ser fins i tot secundari: la clau és elevar-se, revoltar-se, que la seva música colpegi fins i tot en el silenci. Si hi ha cor salvatge i passió hi ha entesa, hi ha transmissió. La poesia permet construir i destruir alhora, encarna la dialèctica de l’anhel. Forçosament, som éssers discontinus –com deia Bataille- que busquem aquella continuïtat perduda. I aquesta és tan a simple vista que ens esclata dintre com un avís o una enclusa. A voltes, només cal escoltar.
Àngels Moreno
@_angelsmoreno
La tangent 