Títol: A la llum de l’hivern
Autor: Philippe Jaccottet
Traductor: Antoni Clapés
Lleonard Muntaner Editor
Sovint ens cauen a les mans llibres que ens tornen a posar en l’estat d’alerta que suposa la cerca profunda d’allò altre que ens retruca de tant de tant. La poesia de Jaccottet té la particularitat de la imantació sobtada i posa en evidència que la poesia possibilita un acostament –cautelós o passional- a allò que ens costa d’explicar. La seva és una poesia que es construeix en assenyalar i genera un trànsit cap a alguna cosa que es despulla per ser. L’aparent confrontació conceptual del títol, A la llum de l’hivern, ja predisposa: aquest, presumiblement, és un llibre del contrast i del clarobscur; tanmateix, la força de les imatges que el basteixen cerca el rescabalament de l’individu que, perplex, es troba enmig del dolor i de la inconsistència del llenguatge. És en la primera part del llibre, Lliçons, on es materialitza aquest dolor. La crueltat de l’hivern s’hi endinsa: creixement, maduresa i pèrdua s’alternen amb l’intent d’atrapar el llenguatge. El subjecte toca fons i albira el “monstre”: el tractament de l’Altre i d’allò abissal que ens habita és una de les imatges recurrents (“Alguna cosa s’enfonsa per destruir”, “…estem plens d’horror i de pietat”), així com la del fenomen de l’escriptura, que predomina en la segona part, Cants d’avall (“Hi haurà coses que els mots habitin/ amb més ganes”). La tercera part, amb el mateix títol que el conjunt del llibre, ens ofereix l’apertura cap a la llum. La naturalesa i el record van sargint uns matisos poètics que tenen quelcom d’escriptura original, on el subjecte poètic sura en allò que Jaccottet diu sobre la poesia: és una veu, un so que es perpetua, que s’eixampla i es contrau a mesura que l’escriptura avança cercant la nuesa de la imatge, l’impacte de la paraula que genera un espai on la veu s’esculpeix.
Àngels Moreno
(Ressenya publicada a Diari Valencià el 12/03/17)
La tangent 