L’AMPLE, FUNÀMBUL. (D’abismes i esquerdes en lectures de Marguerite Duras, Maurice Blanchot i Chantal Maillard)

Resultat d'imatges de la insoportable levedad del ser

(La imatge és la que acompanya el llibre La insuportable lleugeresa de l’ésser, en  l’edició de Tusquets)

“morir, silenciosa intensitat…”

Maurice Blanchot

 

És un fet sorprenent i emocionant la teranyina infinita i complexa que formen totes les literatures. Cada text és fill d’altres textos i tot ja havia estat escrit abans. Hi ha quelcom que, intertextualment, manté el nexe. Un buit, un silenci compartit. L’holocaust de dir i no acabar de definir-ho. O el zel de posseir alguna cosa, que duri per sempre i ens salvi de l’autodestrucció. Dir i deformar; però dir. I sentir. El batec de cada text es fa sentir de manera distinta, distreta, extreta. El truc és a simple vista: llegir entre línies. “Què és pot dir”, “quan” i “de quina manera” són preguntes que formen la bastida, a trets generals, dels autors que encapçalen aquesta disrupció del pensament.  M’ha costat uns tres mesos trobar el moment per a escriure sobre La mujer de pie, tot enllaçant-lo amb Duras i Blanchot que, d’alguna manera, hi tenen moltíssim en comú. Potser hi ha certes coses que han de deixar-se reposar i tornar a elles sense ànsia però sense pausa perquè el missatge arreli ben fondo. Tal vegada cada llibre té el seu moment i les seves circumstàncies. Ara mateix, envoltada per l’esgarrada veu d’Amália Rodrigues m’acaro a certes simes vitals que apareixen espellades en aquest llibre construït a martellades de sofriment i d’excavació existencial. Trobar una música per a un llibre tampoc és gens senzill, però a aquest, els fados s’imbriquen com peces que s’estigueren buscant des de feia temps -encara que també podria escriure’s sota l’influx de la toccata i fuga en re menor dòrica, de Bach-. I és que ambdues dones gestionen i acaronen les esquerdes de l’existència com pocs. I poques.

El repte i el plaer d’entendre’s amb aquells que penetren als plecs de l’arquitectura del llenguatge i de l’escriptura, on acaben per ofegar-se. Sí. Una de les múltiples vies d’acostar-se a l’abisme és l’escriptura sobre el fet del llenguatge: ens posa en relació amb nosaltres mateixos, amb l’altre, allò altre, la formació de la consciència i les possibilitats comunicatives, a més d’introduir-se de tal forma en el seu propi mirall que acaba esdevenint missatge del missatge –poesia?-. La dèria permanent de Maurice Blanchot amb els límits de la parla (allibera’m de la parla massa llarga) i de l’escriptura ens va deixar llibres com El pas (no) més enllà i L’escriptura del desastre, per citar aquells que conformen una entitat fragmentària construïda a martellades que no defugen, sovint, el lirisme, i que trenquen amb gèneres literaris. La mort i la impossibilitat de conjugar el seu verb en present, el parèntesi de l’etern retorn i tot allò que pesquem i deixem escapar amb la paraula, així com el silenci fundador on tot eclosiona i on tot flueix. En Blanchot es fa imprescindible deixar-se endur pels corrents de la paraula. Sacseja amb imatges alhora carregades de sentit i d’un alt lirisme i tracta desesperadament de fer arribar alguna clau d’interpretació de les estranyes relacions amb l’altre: pensar allò altre, posar-se en comunicació amb allò altre i ésser allò altre d’allò altre. Perquè d’aquesta multiplicitat de possibilitats relacionals naix el context que es fa necessari per a l’escriptura, perquè l’escriptura no és un acte totalment individual, ja que necessita nodrir-se de determinades experiències que ens vénen donades pel contacte amb l’altre. Tanmateix, i açò Georges Bataille també ho explicava, l’art no ha de dependre plenament del seu context per a sostenir-se, a risc de caure en alguna cosa buida i sense transcendència. El context és temporal i arbitrari. L’obra, no hauria de ser-ho.

Hi ha moltíssimes correspondències entre Maillard i Blanchot. Allò a què ens guia l’escriptura, els centres, una mena de continuïtat entre nosaltres –sovint, el mecanisme d’entesa del mi i del jo– i el desconegut que costa d’explicar. I ells s’han atrevit a posar-ho sobre la taula, a endinsar-se en els plecs de conceptes tan fugissers i tèrbols, amb l’excavació de què és capaç el llenguatge poètic, a palpentes i amb el cos obert, esquerdat –Al centre guia l’escriptura. Allà on el mi no és donat. El centre és de tots, dels qui el coneixen com dels qui el van trobar, dels qui el van perdre o ni tan sols el van pressentir. Segons l’espessor de la ceguesa. En Chantal Maillard -dona que, per haver sofert determinades dislocacions, sap del que parla-, ja sigui en el seu llibre de poemes, Hilos, com en La mujer de pie, veiem que tracta d’enllustrar aquestes esquerdes i aquestes despulles que llancen sintagmes potentíssims per tractar d’apamar l’ocult i l’erràtic. Parlar és concretar i, per tant, és caure en el cercle viciós de l’etern retorn –el parèntesi que és el present i on cau el verb impossible d’executar-. Allò dit cau en la fórmula de l’estatisme i de la dislocació. Allò encara no dit ve amb la seva hecatombe de possibilitats. Tanmateix, què tenim sinó la paraula per definir les formes en la boira? La paraula imperfecta que genera resultats imperfectes, algoritmes d’actuació i d’expulsió de fantasmes a mode de psicoanàlisi brutal. Perdre’s en els confins de la reflexió sobre el llenguatge. El resultat és una mena d’incursió poètica que toca els límits de l’esquizofrènia: tot apareix sense centre al voltant d’una gran apertura a la vora de la qual hem d’aprendre a moure’ns. Una vegada em van dir que no és possible conjugar literatura i patologia. Jo crec que aquest, precisament, és el punt de confluència que fa créixer ambdues. No es fa art si s’és perfectament feliç. On hi ha fractures hi ha la possibilitat de dir. Aquest dir que tradueix i no pot fugir d’una condició anatòmica que imposa les seves regles de possibilitat: el llenguatge i el símbol són en la mesura en què l’aparell fonador ens permet la comunicació. I les connexions neuronals barregen realitats i impulsos difícils de precisar enllà de l’escassa concreció en la ‘realitat’. Centre? Inútil és trobar en el jo un centre definit. Som un conjunt d’impulsos i negacions que tracten de córrer centrífugament per tal de no caure en el suïcidi. Ens diu a L’escriptura del desastre: L’escriptura ja és (un cop més) violència: allò que en ella hi ha de ruptura, trencament, esquinçament, l’estrip d’allò estripat en cada fragment, singularitat aguda, punta acerada. I, no obstant, eixe combat es debat per a la paciència. La paraula es desgasta, el fragment es fragmenta, es desagrega.

Fa uns dies, en una conversa amb una poeta de casa nostra, ens vam arriscar –perquè sempre ens hem d’arriscar- a traure el tema de la poesia, el poeta i l’escriptura. La imatge era aquesta: dibuixem una línia a la vora de l’abisme i caminem sobre la corda fluixa amb decisió, cap a l’altre costat, tot i que no podem deixar de mirar el buit. Mirar el buit, les mans del buit i la carn en el buit per tal d’entrar en l’èxtasi estètic. Sense aquest impuls no sé si és possible el poema. S’ha de fracturar la llum per poder-la copsar. El mateix ocorre amb el dolor i la tragèdia: a la vora de l’abisme vivim el límit de l’emoció. Sense caure –significaria la destrucció, la malaltia mental on ja no seria possible l’acte creatiu- però sense fer una passa enrere –Le (pas) au-delà, de Blanchot- de tal manera que caiguem en una arquitectura versal buida per ser massa lluny de l’experiència. La poesia s’escriu amb el cos, amb tot el que s’ha viscut. Tanmateix, encara que la recompensa sigui extrema, aquest divertimento condemna a un estat sovint quasi-dictatorial d’intensitat i cerca desesperada d’allò que tractem de construir moltes vegades a cegues. Hi ha moltíssim al voltant de la poesia en el llibre de Maillard. Sembla com si tot procés nociu hagués d’acabar abocant-se a la poesia. Com si, en obrir l’esquerda, tot esclatés, recomencés i hagués de ser construït a partir de l’element base que és allò altre de què parla el poema. Diu Maillard, sobre les fissures: L’escriptura poètica: una manera de propiciar la descàrrega que obre l’esquerda. Importa no confondre una cosa amb l’altra. (L’esquerda: certa pau que hi ha en ella). La mujer de pie és un llibre fragmentari  que abasta els temes essencials de l’individu que, tot i estar amanits, mai no caduquen: mort, amor, llenguatge i escriptura –la meva escriptura és el resultat del desordre-, pinzellades de filosofia occidental i oriental –ella n’és experta-, la malaltia i la pèrdua. I aquí és important la qüestió patològica perquè és el fil conductor i la causa de tot el llibre: el cos ferit, malalt –el consol, ha de cercar-lo en la humitat que de nit descendeix i li embassa els pulmons-, indefectiblement ens porta a pensar també el buit, el buit com a contrapunt per a la poesia. La situació patològica, el dolor i la pèrdua tenen quelcom d’holocaust que, per la seva disrupció en els centres neuròtics, ens acosta a un tipus de literatura feta a mossos, a colps, a destralades. Res no pot maquillar-se en aquells moments. La malaltia provoca un xoc –segons com, irreversible- que anomenem ‘ruptura biogràfica’ des d’on les mirades forçosament canvien: el cos, sempre passiu, de sobte ha atret tota l’atenció d’un jo que abans l’havia estat ignorant. Aquest canvi de posició de l’ull és fonamental per aprofundir en noves dimensions del subjecte i de la seva relació amb l’altre. En eixe moment, res no és imprescindible més que evocar determinades experiències, posar sobre el paper i exorcitzar allò arrapat a la gola. La funció de la poesia –i dic poesia perquè és el ‘gènere’ que més ens acosta als límits com aquest- és la de mostrar. Mostrar a algú, a qui sigui, però mostrar. Dels mecanismes de producció del trauma o del xoc posttraumàtic se’ns deriven múltiples possibilitats creadores. I atreviments. Atreviments com el del llibre que m’ocupa: l’àvia i la mare agonitzants, el record d’ambdues que, a mesura que és recordat, més s’oblida la vivència original. Per això concretar amb paraules és deformar, difuminar i oblidar: l’hecatombe de la paraula és crear una imatge que sempre, per extemporània, falseja l’experiència inicial.

I aquí s’ha d’enllaçar amb aquells llibres que també cursen amb la devastació com a leitmotiv. La bellesa de l’existencialisme i del nihilisme és palpable: les coses sempre han estat fora –però no per això menys pròpies- i no les havíem sabut veure. Llegint Chantal Maillard no podem estar-nos de pensar en Marguerite Duras i la seva escriptura de límit i caiguda. Ella és l’exemple d’aquesta devastació en les seves ficcions. El tractament de l’evidència, com despulla la vida i l’experiència amb ganivets tan esmolats que no semblen simples paraules. Casualment, els moments vitals en què ha caigut a les meves mans -o al cor o al pit sense defenses i amb l’ànima roent- una novel.la de Marguerite Duras han sigut durs o intensos de llum i creació. I sempre encerta amb la seva habitual devastació, la suspensió del temps i de l’atzar en determinades certeses pastades lentament, tot i la fel o l’agonia. Com es pot trencar el buit i inundar-lo de paraules? El buit del cos, el buit de la desesperació, el buit de l’esquerda entre jo i l’altre –jo com una commoció, un esclafit del temps, una tremolor de la vida-. Paraules que tenen el nom d’eixe no-res, abillades amb el mateix silenci del qual naixen. Hi ha una mena d’explosió entre jo i l’altre. Una barrera imperceptible, però que cou i que no pot dir-se. Enmig de jo i de l’altre, un llenguatge s’aventura, mira i s’abisma. El silenci irromp i trenca el moviment. El silenci és tan dens que es pot daurar amb el càlid sol que corona la mar; tanmateix, només la incisió. Pocs llibres encasellats en el gènere narratiu tracten l’anul·lació del text i del llenguatge com L’amor, de Marguerite Duras. Tres personatges, tres ombres, un escenari alternant: llum i ombra. Ells, els que caminen per l’hecatombe, rígids i estàtics contemplant el pas de la llum. El temps s’aboleix i deixa de computar-se. La llum del dia i de la nit marquen certa temporalitat. Coses estranyes ocorren a S.Thala: un incendi, danses macabres i l’alternança eterna de la quietud. És en la calma que ocorren les fractures: l’espera eterna, dia i nit mudant amb el seu pas irreversible. Hi ha una nàusea palpable que rarament s’alleuja. L’estranyament és continu: els tres personatges principals caminen extraviats i desenvolupen centres neuràlgics on alguna cosa es repeteix. La felicitat és el desig de repetir, ens diria Kundera –encara que Blanchot hi tindria molt a dir.- i ells caminen en cercles naufragant i respirant-se la llum i el temps en una platja tan estreta com infinita, en la línia de la follia.

Quan es trenquen les màscares en la literatura i s’aprén a viure al costat mateix de l’abisme és perquè s’entén la vida com un intent d’aprofitar el temps i les forces d’impuls i d’ascens –Jo estimo aquells que estan només per desaparéixer, perquè són els qui travessaran a l’altre costat, ens deia Nietzsche. I així, hi ha certes literatures dels confins, subterrànies i lluminoses on batega alguna cosa més que una ideal arquitectura lingüística. Travessen, expliquen allò que costa de dir que, tot i poder presentar-se a simple vista, requereixen certs mecanismes d’introspecció o d’explosió per fer-se completament visibles. S’ha d’haver viscut, ens hem d’haver cremat sota el sol d’una fosca vital i d’un dolor variable.

Àngels Moreno

10/04/17

La poesia és una veu

Títol: A la llum de l’hivern

Autor: Philippe Jaccottet

Traductor: Antoni Clapés

Lleonard Muntaner Editor


a-la-llum-de-lhivernSovint ens cauen a les mans llibres que ens tornen a posar en l’estat d’alerta que suposa la cerca profunda d’allò altre que ens retruca de tant de tant. La poesia de Jaccottet té la particularitat de la imantació sobtada i posa en evidència que la poesia possibilita un acostament –cautelós o passional- a allò que ens costa d’explicar. La seva és una poesia que es construeix en assenyalar i genera un trànsit cap a alguna cosa que es despulla per ser. L’aparent confrontació conceptual del títol, A la llum de l’hivern, ja predisposa: aquest, presumiblement, és un llibre del contrast i del clarobscur; tanmateix, la força de les imatges que el basteixen cerca el rescabalament de l’individu que, perplex, es troba enmig del dolor i de la inconsistència del llenguatge. És en la primera part del llibre, Lliçons, on es materialitza aquest dolor. La crueltat de l’hivern s’hi endinsa: creixement, maduresa i pèrdua s’alternen amb l’intent d’atrapar el llenguatge. El subjecte toca fons i albira el “monstre”: el tractament de l’Altre i d’allò abissal que ens habita és una de les imatges recurrents (“Alguna cosa s’enfonsa per destruir”, “…estem plens d’horror i de pietat”), així com la del fenomen de l’escriptura, que predomina en la segona part, Cants d’avall (“Hi haurà coses que els mots habitin/ amb més ganes”). La tercera part, amb el mateix títol que el conjunt del llibre, ens ofereix l’apertura cap a la llum. La naturalesa i el record van sargint uns matisos poètics que tenen quelcom d’escriptura original, on el subjecte poètic sura en allò que Jaccottet diu sobre la poesia: és una veu, un so que es perpetua, que s’eixampla i es contrau a mesura que l’escriptura avança cercant la nuesa de la imatge, l’impacte de la paraula que genera un espai on la veu s’esculpeix.

Àngels Moreno

(Ressenya publicada a Diari Valencià el 12/03/17)

 

FISSURES: NÀIXER, (DES)PLOMAR-SE

 

 

 

Correspondències literàries. Veus amb personalitat que conflueixen i dialoguen, s’entrellacen en el joc d’obrir escletxes i d’abocar-se a les que ja hi eren. Poesia-rizoma: arrels subterrànies que corren paral·leles a la superfície del sòl. De tant en tant, guaiten la superfície mentre que els diversos punts d’on naixen s’estenen cap a l’abisme. La poesia és la línia entre el que es veu i l’inexpressable. Enllà d’un llenguatge estètic, necessàriament ha d’atrevir-se a ultrapassar(nos). El seu ritme és el de l’impuls, l’enlairar-se. És un llenguatge, un codi que s’acosta a allò que no podem posseir, inexplicable, però que estira i ens endinsa incansablement en certes latituds. Hi ha quelcom que ens acosta a l’animal, al buit entre jo i l’altre. I l’animal el tenim ben a prop. Es descarrega en les nostre mans, es des-ploma. Olorem el seu pes en l’escriptura: la potència de córrer cap endavant, el soroll del cor en abocar-se i tremolar. L’animal és també allò que queda dit en el silenci. O que esgaripa i tracta de dir de les coses senzilles, l’ocult. De les fràgils, la força. La poesia vol abastar, encara que no ho sembli. És caníbal, tot pot ésser incendiat. Necessita apressar i estén els seus tentacles als llocs buits, als intersticis que obrim i als que ja hi eren. I s’ha de repetir, tornar a caure, s’hi ha d’incidir perquè hem de dir alguna cosa sobre el que no es veu, sobre l’invisible que ens assalta repetidament i que ens crema en l’anhel, sobre el parèntesi.

Hi ha llaços que s’estrenyen amb fruïció en els versos d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997). Dues maneres punyents de dir allò que s’amaga, la intermitència de la llum. Es tracta d’una poesia d’arrel infinita, subterrània, que es bifurca i es fa àgil, dolorosa i roent. S’estenen en els seus versos dues maneres de mirar l’escletxa que rau en tot i és al davant. Per un costat, deixar-se véncer per la sorpresa, deixar-se amarar pel desconegut que ens retorna la imatge de la nostra petitesa, destapar els forats, els intersticis que abruptament sorprenen la mirada poètica i fer en ells immersió amb curiositat desbordant; penetrar i estar-s’hi, deixar-ho tot com era, però dipositar en el fons dels clots un testimoni vital, una mirada agosarada. L’ingrés en el desconegut ens revela que tenim un llenguatge que, tot i imperfet, és capaç d’apropar-nos en certa manera al desconegut. L’Anna Gual es deixa sorprendre. No té por del viatge a les arrels. Amb Molsa (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Adia, 2016), detecta el rastre mínim de les coses petites, la fragilitat que, tot i l’aparença, s’expandeix amb força. Caben moltes preguntes en aquest primer volum d’una trilogia que es qüestiona per la solidesa del que estem veient. Fragments com el següent ja ens posen sobre la pista d’allò que rau poc més enllà de les primeres capes del sòl i que, encara que extretes del context en què l’escriptora vol fer-les relluir, són perfectament ajustables a l’intent d’aprofundir en l’enfonsament del jo. Sovint es tracta d’extreure la zona d’indeterminació en la qual no sabem fins a quin punt som nosaltres el jo que palpem i coneixem o, al contrari, hi ha quelcom enllà que ens assetja i ens fa dificultós destriar si és nostre –si forma part del jo- o és ‘allò altre’: La bèstia i la sonoritat de la paraula bèstia i l’ombra del traç de l’animal, tot vindrà cap a tu, en desbandada, assaltant-te la rigidesa del coàgul ocult. I no és qüestió de mirar-se el melic, és que la poesia ha de ser un cant que, encara que expandit, es mou en ones concèntriques a partir del punt original on se situa el subjecte. La poesia troba eixa bèstia –almenys, ho ha d’intentar- la sacsa i la interroga i, en eixe esforç –sovint tan sobrehumà que acaba irremeiablement en silenci- inicialment individual, qui juga és l’estètica del pit que la genera i el foc que la crema. La poesia juga a l’impuls, a ser força que imanta. La lògica no és per al poema i el poema no és un tractat de filosofia. La poesia és un esforç vital, un sànscrit per fi extret del seu captiveri.

En El tubercle (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, 3i4, 2016) , la poeta vilafranquina avança una mica més en el trajecte cap a les profunditats. El tubercle és una petita porció del que sota terra bull amb força. El creixement és vers l’origen, cada cop acostant-se més a la descoberta d’alguna cosa que naix perpètuament i que se sepulta sense deixar rastre. La poesia d’Anna Gual persegueix i persevera en l’intent de copsar les coses senzilles que habiten entre nosaltres i que passen desapercebudes: gestos imperceptibles, esperits que bateguen soterrats al sòl, a la terra, en el misteri d’existir o darrere dels objectes quotidians. Posa l’ull líric en la petitesa que lluita per ser i s’estén en el cosmos, i ho fa amb un llenguatge despullat de retòrica, nu, però que vertebra els fils descabdellats dels conceptes, els apama i en construeix una veu sòlida i personal. El tubercle és la metonímia de tot allò que creix entre dos mons: manté l’ànsia de respirar i de sortir a la superfície –sortir de la caverna, on hi ha la vida “ideal”-, però que, tanmateix, continua allà arrelat, en l’ínterim, en l’escletxa. Aquest és un poemari de fissures, hi ha les qui es pregunten pel sentit de l’escriptura i les qui pertanyen a l’individu i el fan delirar (Té ganes de saber com és/ l’interior de l’individu destruït). Fils i trabècules que volen contenir les contradiccions de l’ésser, els camins i els vedats del cant que es deixa anar en l’intent d’atrapar allò essencial: l’arrel d’on tot ha de nàixer. La poesia com a excavació. Obrint traus en l’individu, deixant descoberts els forats de l’invisible, optant pel neutre del silenci i del blanc que acaba essent l’últim refugi del llenguatge. A les vores, cercant allò que necessita ser afaiçonat.

D’altra banda, hi ha poesia que s’aferra fermament a les vores de l’escletxa i les estira fins l’extenuació. Viola els alcavons i no té por que el seu cos s’hi assembli. Fam bruta (Premi Liberisliber,Cafè Central,LaBreu, Adia, 2016), de Guillem Gavaldà, obre buits i en construeix altres. No li basta la contemplació i la carn salvatge es deixata en totes direccions. El perill de la poesia és caure en el joc dialèctic; tanmateix, qui el pot defugir? Qui no s’abisma amb una fam insadollable en quelcom que bramulava a l’oïda i que ens torna inestables? Se’ns ofereix el gest d’acostar-nos al rizoma. La fam de posseir, la fam de retratar-se d’alguna forma que pugui copsar els elements naturals que ens són l’origen i alguna volta s’esbiaixaren en una primera còrpora com la nostra. Un llibre primitiu, on l’animal sagna i s’entrega al vol caníbal (Assedega’m aquesta gana/ i deixa’m morir// deshidratat). A flor de pell queden els instints primaris com devorar, sagnar, buidar-se, cruspir i negar-se en el sexe i la llavor original en un intent de sortir fora dels propis límits. Lírica, fisiologia i escatologia s’entrellacen en un ball eloqüent. En els versos s’estira tant la possibilitat de l’explosió i s’arrisca el silenci i el neutre que hi ha un esquinçament, una mena d’holocaust on el jo es disloca, i en l’impuls de palpar allò intangible, cau una i mil vegades des del penya-segat del seu dimoni: la fam d’arribar que mai no s’assaciarà és alhora negació de si. Romandre en l’intent, créixer per destruir-se: la por per haver dit tant, el desig de retenir-ho, posseir-ho, i saber, alhora, que, un cop posseït, l’animal es calma. Es vol, del tot, mantenir aquesta set intacta (I estem/ així, envestint-nos,/ oberts, tot de cop; dues bèsties,/ vulnerables./Morint). Tot de cop. El moviment que no pot sinó neutralitzar-se. El parèntesi obert on caure morint. L’ara és l’única via per no extingir-se, per continuar amb l’anhel a la boca, al cos, i acabar mamant del terra, com en l’origen, com al principi, des del part, des de la fam de nàixer i esclatar. Fam bruta és un testimoni del moviment que no deixa en pau el buit. Vol fer-se amb ell, cremar-lo i desossar-lo, corcar-se i cremar-se (Vibro dins la cova/ violenta dels/ cossos; les roques,/ els fòssils,/ el sexe:/ l’estómac.), autofagocitar-se com a acte d’alliberació per sucumbir i contemplar eixe buit que instil·la potència, tocar-lo a penes, amb el polpís dels dits o el bri d’una herba, amb els elements essencials de la natura. Eixe moviment que ens esquerda però que fem nostre només deixant-nos anar. Tornar als confins on l’instint és el camí. Bastit en quatre fases, el poemari avança a colps des del foc que ha de generar un canvi, l’inici que desmunta allò estàtic fins al tropisme on terra, vegetal i animal es retroben per acabar en l’ànsia primera, la fam que ens entreté en l’ofici de viure.

En definitiva, assistim a la posada en escena de veus –algunes, recentment estrenades- que tenen molt a dir, que salten al defora del ritme i del temps i congelen la imatge-moviment de l’impuls que ha de caracteritzar el poema. El missatge de la poesia entesa com a text pot ser fins i tot secundari: la clau és elevar-se, revoltar-se, que la seva música colpegi fins i tot en el silenci. Si hi ha cor salvatge i passió hi ha entesa, hi ha transmissió. La poesia permet construir i destruir alhora, encarna la dialèctica de l’anhel. Forçosament, som éssers discontinus –com deia Bataille- que busquem aquella continuïtat perduda. I aquesta és tan a simple vista que ens esclata dintre com un avís o una enclusa. A voltes, només cal escoltar.

 

Àngels Moreno

@_angelsmoreno